EBM Dolors Canals

Avui és el nostre últim dia a l’EBM Dolors Canals, la millor escola bressol què podríem haver trobat per compartir la criança de la primera infància dels nostres fills.

Avui s’acaba una etapa, o millor dit, és el segon final d’aquesta.

Vam arribar a la Dolors Canals en plenes jornades de portes obertes, després de visitar altres escoles bressol del barri en les què a totes els trobàvem pegues…

Unes per metodologia, altres per les instal·lacions, altres perquè separaven sí o sí els bessons, les de més enllà perquè organitzaven els nens a les aules segons el mes en el què havien nascut, i la pitjor per lo borde que era la directora (va fer fora de la visita a una mare amb el seu nadó de 15 dies, perquè plorava!!).

En canvi a l’EBM Dolors Canals ens va atendre la Directora molt amablement.

Ens va dir què allà barrejaven els nens de tot l’any, perquè el què els grans empenyen a fer els petits o al contrari té molta importància, ens aconsellava què els bessons anessin a la mateixa classe perquè, ja què es tenien l’un a l’altre, l’adaptació a un món nou fora de l’ambient conegut no els costés tant. Les instal·lacions i els materials eren preciosos i es respirava molt bon ambient entre l’equip d’educadores.

L’escola que més ens va agradar amb diferència va ser la Dolors Canals, però en canvi la vam posar en segona opció perquè una altra què també vam trobar què ens encaixava, pensàvem què tindria menys sol·licituts què aquella tan magnífica. Havíem d’assegurar l’accés a les places públiques i no podíem imaginar què una escola bressol com aquesta no omplís.

Tot i la nostra elecció final, penso fermament què vam tenir la millor sort del món en el temut sorteig d’assignació de places, on la X va entrar en la nostra “segona” opció, i l’A es va quedar el primer a la llista d’espera (no, al 2013 ja no hi havia ampliacions de ràtio per poder escolaritzar als bessons junts), obtenint plaça gràcies a què un altre infant canviava d’escola.

Havíem entrat a la Dolors Canals!! L’escola què realment ens agradava pels nostres fills.

I el què encara no sabíem era que la nostra sort no s’acabava aquí, sinó que aniria més enllà al tocar-nos la millor mestra del món, la més enrotllada, maca, amable, amorosa amb els infants, fiestera... La més guay de totes!

Totes les educadores del centre són un amor, però l’ànima de la “festa” és ella, i per això està en tots els embolaos.

Va saber acompanyar els nostres fills, essent tan diferents com són l’un de l’altre, i fer-los sentir tan bé allà que sempre érem els primers en entrar a l’escola i els últims a sortir, i perquè tocava tancar l’escola què sinó ens quedem a ajudar amb la neteja, què els nostres fills es van fer “amics” de tots (la porta de la cuina per saludar les cuineres o buscar l’A de la neteja abans d’entrar a la classe eren parades obligatòries).

Aquells primers dos anys van ser molt especials. Jo em vaig poder implicar molt amb l’escola, passant moltes hores allà entre la classe dels meus fills, el pati, col·laborant amb l’AFA, engegant projectes, muntant xerrades, preparant festes i activitats...

El N va començar a fer seva l’escola quan tenia dies, perquè només d’anar a recollir als seus germans ja era un més en aquella segona casa.

Amb el pas dels bessons a l’escola de grans, va arribar el moment de plantejar-se si el petit també aniria a la Dolors Canals o era millor optar per alguna escola més aprop de casa i de l’escola dels germans.

Però els dubtes es van dissipar molt ràpid. Logísticament ens complicaríem molt la vida, tot i així, per nosaltres l’EBM Dolors Canals era molt més què una escola, i la M molt més què una mestra, per tant teníem clara la decisió. El N també aniria a aquella escola i tindria l’oportunitat de viure el què havien viscut els seus germans.

En aquesta segona etapa, no m’he pogut implicar tant, però he intentat fer un cop de mà sempre què n’he tingut la opció.

El N també ha sigut feliç en aquesta escola. També ha enamorat a l’equip d’educadores (fins i tot quan va començar se l’emportaven a les reunions) i personal no docent. També ha fet somriure a totes. I també ens ha permès gaudir de dos anys més en aquest preciós ambient.

Aquesta foto és la prova de com poden arribar a ser de feliços els petits i petites a aquesta escola.

Avui s’acaba aquest bis, i només escrivint aquestes paraules ja m’emociono.

La logística se’ns tornarà més fàcil el proper curs amb els tres junts i prop de casa, però trobarem molt a faltar el caliu de la Dolors Canals. Aquella sensació d’estar criant en tribu, d’anar tots de la mà en un moment tan important a la vida com és la primera infància.

M, a l’informe ens dius què t’ho hem posat molt fàcil, i no sé si tens raó o no, perquè segur què en algun moments ens haguessis engegat a pastar fang, jejeje! En canvi sí puc assegurar què tu ens ho has posat molt fàcil a nosaltres com a família, què ens has ajudat moltíssim en moments crítics. Ens has acompanyat a nosaltres com a pares, com a adults amb els seus problemes, ens has ofert consol, una mà amiga i un espai què anava molt més enllà d’acollir als nostres fills.

Gràcies M, gràcies mestres, gràcies educadores de suport, gràcies cuineres, gràcies A, gràcies Dolors Canals, gràcies, gràcies i gràcies.

Us portarem sempre al nostre cor, perquè els nostres records més preuats es guarden a dins del cor.

I no us penseu què us lliurareu de nosaltres fàcilment, què de segur què alguna visita us anirem fent.

Seguiu així i tingueu molts èxits. Us ho mereixeu.

PD: Lo siento por los lectores y lectores que no entendéis en catalán, pero este post tenia que salir así, de lo más adentro y en la lengua que me sale cuando cruzo la puerta de la guardería pública más maravillora que existe en nuestro distrito.